Als 15 anys Rainer Maria Rilke està intern en una escola militar de Moràvia, la mateixa que va patir Robert Musil, i escriu a sa mare, li diu que ja no creu en Déu. L’any següent estudia comerç a Linz i li diu que és escriptor. Quan comença la seva única i estranyíssima novel·la, aconsella una amiga escriptora que en els seus records no hi hagi ningú, que hi hagi només el mar, els arbres, les flors, els castells, les coses que estima, sobretot el gosset que hi ha a la seva infantesa.

Un dia el poeta Albert Roig troba en una lleixa un llibre, Rilke, que havia llegit als divuit anys. A la coberta hi ha un retrat, tristíssim, del poeta als cinquanta anys: està malalt de leucèmia. I Roig, amb un ull tendre i un ull alegre, n’observa tots els altres retrats i els de les seves amants. I el segueix al teatre a veure un drama d’Ibsen, un de Strindberg, i als museus i a les catedrals de Venècia, de Moscou, de París, de Toledo, i llegeix els llibres que el poeta llig i s’asseu al seu costat i el deixa parlar i parlar. És un personatge shakespearià. Els relats (les mentides i les màscares) de la seva vida s’entrellacen i giren al voltant d’un centre, que com el d’una rosa, és buit. Amb la pols d’aquests pètals, Roig ha sabut bastir un llibre de meravelles i un retrat despullat i inèdit del poeta de Praga.