Un centenar de colles, més de mil actuacions anuals, castells mai vistos, presència als noticiaris, a la premsa escrita, a les revistes especialitzades, a les xarxes i a la universitat. Els castells han fet una ascensió meteòrica, en trenta anys han passat de l’àmbit comarcal en què es movien a ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Parlar d’èxit no és cap exageració.

Quines són les claus de l’esclat d’aquest espectacle que, en la seva presentació externa, no ha variat en dos segles de trajectòria? Les causes no deriven de les construccions ni de les emocions que provoquen, que són les de sempre, sinó dels canvis en els seus protagonistes, els castellers; en les agrupacions que els enquadren, les colles; i en les aficions que s’interessen per aquesta performance tan singular, en una llarga seqüència de trasbalsos i revifalles.

Però l’esplendor present ha generat noves problemàtiques com l’augment del risc de lesions, la sostenibilitat econòmica i les temptacions de mercantilització, el mimetisme esportiu i el perill de devaluació de la imatge diferenciada i positiva dels castells. L’autor passa revista a aquest complex panorama i també analitza els punts forts del fet casteller, com la capacitat d’adaptació que històricament ha demostrat, el potencial d’estimulació interna que tenen les colles i la peculiar vivència de la rivalitat que els castells propicien.