Josep Palau i Fabre (1917-2008) és un dels creadors més singulars del segle XX a Catalunya: poeta, autor teatral, narrador, assagista i una de les màximes autoritats mundials en l’obra de Picasso. Julià Guillamon ha dedicat vint-i-cinc anys a estudiar la seva vida i la seva obra, i n’ofereix un relat informat que atrapa i es llegeix com una novel·la. Per començar, reconstrueix la vida d’una família de l’Eixample, vinculada al món de l’art, el disseny i la decoració, i en descriu el drama: un pare absent i frustrat, una mare dominadora i absorbent, que exerceixen sobre el jove Palau i Fabre influències contradictòries. D’una banda, l’introdueixen en el món de la cultura i li descobreixen la modernitat del disseny racionalista, de la literatura d’avantguarda i dels Ballets Russos. De l’altra, es tornen porucs i conservadors i, en el moment de la Guerra Civil, es desdiuen de moltes de les idees que havien defensat de joves. Aquí naixerà el drama de Palau i Fabre, poeta rebel, enfrontat al món burgès dels pares. Amb mà mestra, Guillamon reconstrueix l’ambient cultural dels anys de la República quan un Palau i Fabre de divuit anys es dona a conèixer com a poeta i crític. Mai fins ara s’havia escrit un panorama tan informat i tan viu d’aquest moment: els diaris, les tertúlies, l’aparició d’un grup de nous escriptors –entre els quals Palau i Fabre és el més jove–, els corrents i les polèmiques culturals. Els capítols que dedica a la Guerra Civil ens fan viure des de dins el drama dels emboscats, de la mobilització forçada i dels camps de concentració franquistes. Un llibre que canvia la perspectiva d’uns anys fonamentals i revela un Palau i Fabre desconegut, precoç i tràgic.