< Autores

Salvat-Papasseit, Joan

«Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut»; així es definia Joan Salvat-Papasseit en una nota autobiogràfica autògrafa. Havia nascut a Barcelona, el 16 de maig de 1894, al número 93 del carrer d’Urgell. Els seus pares, Joan Salvat Solanas i Elvira Papasseit Orovitx, eren tots dos de Barcelona, del barri de Sants, per bé que els avis eren de les comarques de Tarragona. D’extracció humil, el pare de Salvat feia de fogoner per a la Companyia Transatlàntica d’Antonio López i morí d’accident quan el poeta tenia set anys. La mare, amb els pocs recursos de què disposava malgrat fer d’escarràs, decideix portar el fill gran, Joan, a l’Asilo Naval Español, en un vaixell atracat al port de Barcelona, on Salvat viurà fins als dotze anys, on aprendrà a llegir i a escriure de manera poc sistemàtica i on rebrà una formació catòlica que, tot i ésser no practicant, l’influirà al llarg de tota la vida. Salvat, doncs, passa de ben petit de viure una infantesa feliç amb els pares i el germà Miquel, dos anys més jove, a ser orfe i veure’s separat de la família. El record d’aquesta infantesa feliç bastirà tant la vida com l’obra de Salvat. […]La barreja de la seva formació cristiana amb la consciència de classe que ha anat adquirint, fruit de la seva condició de proletari, congrien en Salvat el desig de combatre per l’alliberament de la seva classe i del seu poble. Se sent cridat a una causa redemptora que, de primer, canalitzarà en la lluita política i social. Així, iniciarà una lluita personal mitjançant l’escriptura. La paraula com a arma i la sinceritat com a divisa, «sucant la ploma al cor» . La seva adscripció de primer socialista s’anirà tenyint de tons anarquistes i regeneracionistes fins a quedar reduïda a una actitud revolucionària de caire personal, individual […] L’avantguarda proporciona a Salvat tot allò que li interessa en aquests moments, l’esperit d’aventura i de revolta, una revolta que comença essent contra el món burgès i que acabarà dirigint contra les manifestacions burgeses de la poesia. Al llarg de la seva trajectòria poètica, indestriable de la seva ideologia social i política, Salvat es decantà per una poesia on pesen més les vivències que la retòrica, on la joia de viure guanya la partida a la mort (tema quasi inexistent en la seva obra poètica), una poesia que sap destacar en dos aspectes, el visual i el sensual, en un realisme que expressa la seva ciutat, el seu barri, la seva gent. […] Un cop mort, als 30 anys, en plena jovenesa, Salvat ens deixa una obra considerable que cal analitzar en la seva totalitat, però sempre tenint en compte que es tracta de l’obra d’un poeta jove, d’una obra que queda estroncada just als inicis. […] Carme Arenas Noguera