Raymond Queneau assegurava que de tots els artistes contemporanis, Miró «passa per ser el més secret». El seu marxant francès, Pierre Loeb, no dubtava a afirmar que «era l’home més misteriós, el més impenetrable que he conegut a la vida», i Joan Prats, amic d’infància de l’artista, deia: «ho sé tot d’ell i no en sé res». Miró és l’únic gran artista que va revolucionar l’art del segle xx que no disposava d’una biografia exhaustiva. Hi ha molts llibres que estudien des del punt de vista acadèmic la seva obra, però calia una recerca que tractés de revelar l’enigma Miró, basada en la consulta d’arxius i testimonis inèdits.

Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres desmenteix clixés i revela la titànica lluita de superació personal d’un home que va haver d’enfrontar-se als seus dimonis interiors, als seus pares i al seu entorn; ressitua Miró al centre de la vibrant família avantguardista i segueix el fil de les seves relacions amb Picasso, Picabia, Tzara, Breton, Bataille, Leiris, Duchamp, Kandinski, els expressionistes abstractes nord-americans o la filosofia zen, fins a convertir-se en un artista total que va abastar poesia, música, arquitectura, escultura, performance, dansa i teatre.

El llibre incideix en les seves fins avui desconegudes relacions sentimentals, reconstrueix per què va marxar d’Espanya durant la Guerra Civil i com s’ho va fer per sobreviure durant els anys més durs del franquisme. La biografia se centra en els anys 1893-1947, data del seu primer viatge als Estats Units, i es completa amb un llarg epíleg dels fets més destacats fins a la seva mort el 1983.